LES MALALTIES TABÚ

Vivim en una època en la que la majoria de malalties estàn ja vençudes, ja sigui mitjançant potentíssimes vacunes, ja mitjançant avançadíssimes tecnologies quirúrgiques.

Hi ha, però, algunes malalties que, possiblement per desinformació de les persones, encara estàn essent d'alguna manera "tabuitzades", tal i com passabva en temps antics amb dolències com la lepra, avui superable.

I és que, a més de tabuitzar-les, algunes persones, per tal de no citar mals com ara la mateixa SIDA, les anomenen "mals de moda", una frase feta que, en certa manera, "tapa" el que pot significar el fet de desconèixer aquest tipus de malalties..

Hi ha també un altre tipus de malalties, noves com la fibromiàlgia o la fatiga crònica, dolències que, per la seva dificultat de diagnòstic, també són qualificades, no ja de "mals de moda", si no de "comèdia" per part de persones desconeixedores de les mateixes dolències.

El mateix passa avui encara, amb malalties com les depressions, fruit inequívoc de la nostra agitadíssima societat, que encara són titllades també de "comèdia", malgrat el que pels qui les pateixen, suposa això.

Les persones en general, hauriem de ser més solidàries amb aquells qui pateixen malalties de difícil diagnòstic, difícil curació o fruit de l'estrés de la nostra vida social, doncs tampoc es tracta de frivolitzar amb les malalties.

Cal que recordem que tots ens podem posar malalts en qualsevol moment de la nostra vida, i no s'hi val allò de dir "D'aquesta aigua no en beuré"

TAN POLÈMICA ÉS L'EDUCACIÓ CIUTADANA?

Recordo que, de petit, m'explicaven el fet que a l'escola s'estudiava "urbanitat", una assignatira que ensenyava els llavors infants a ser homes i dones de profit, una matèria que, segons m'explicaven, ensenyava a respectar les persones.

Aquélla matèria, però, quan jo anava a escola, no existia com a tal, i en el seu lloc estudiavem una cosa que s'anomenava "Formación del Espíritu Nacional", una mena d'estrany adoctrinament que el règim franquista es va treure de la mànega per, possiblement, perpetuar-se en els qui ara portem amb el nostre treball les regnes del país. La religió, catòlica, sí que existia com a tal, això si, com una matèria per aprendre's "de memòria". Evidentment, sense entendre què era el que s'"estudiava". Tot això, naturalment, amb el vist-i-plau no només del propi règim, si no de la mateixa Esglesia Catòlica.

Les noves lleis de l'ensenyament que, evidentment, han portat nous noms als diversos cicles de l'educació, també han portat amb elles una sèrie de noves matèries o grups de matèries.

Una d'elles, la més `polèmica, s'anomena "Educació Ciutadana". Vé a ser com l'antiga "Urbanitat", doncs tracta temes com ara el respecte pels demés, la manera de combatre la violència domèstica, un dels càncers de la nostra societat, i altres temes, encaminats tots ells al respswcte i la tolerància entre tots.

Segons sembla, la nova matèria, que començara a impartir-se aquest curs que vé a l'ESO, no acaba d'agradar a l'Esglesia, concretament la Conferència Episcopal ja ha alçat el crit al cel, titllant d'"adoctrinament" aquella matèria.

És cert que existeix un Déu, un Ésser Suprem, just, que no ens diu ni còm hem de vestir ni què podem o no menjar per tal de "complir els preceptes". Això és imposició de conveniència. El que sí que aquest Déu accepta és el respecte dels uns als altres, l'amor i la no-violència.

I si la nova matèria ensenya això precisament, no hi ha cap, ni una, raó per que els bisbes es posin les mans al cap.

LES NOVES FORMES D'ESCLAVITUD

Des que la Humanitat és "civilitzada", pateix un càncer social, un d'aquests càncers certament difícils de curar doncs, amb el pas de la Història, aquest ha anat evolucionant cap a formes més malignes. És l'esclavitud.

Els egipcis ja tenien esclaus, entre els que es comptaven els hebreus. Tal cosa feia també l'Imperi Romà amb ciutadans dels paísos que conquerien, i que prenien com a presoners, sotmetent-los a la seva voluntat.

A l'Edat Mitjana, amb el feudalisme, els pagesos eren autèntics esclaus dels senyors feudals, persones sense cap ni un mirament per la vida d'aquells servents, als que cobraven "cens", és a dir, que del poc que en ocasions la terra donava, la part del lleó era pel senyor, que disposava gairebé lliurement dels servents.

Amb el colonialisme, l'esclavitud es va practicar amb habitants del Continent Africà, que es portaven en massa cap als Estats Units, a treballar en l'agricultura o ramaderia, en condicions pèssimes i, també sotmesos a la voluntat de senyors, no feudals, si no colonials, d'orígen europeiu que anaven allà a "fer les Amèriques",segons es deia llavors.

En el recent estrenat segle XXI i, malgrat la democràcia que regna a molts paísos, el càncer de l'esclavitud no ha desaparegut, adquirint formes més cruentes, com l'explotació infantil que, en molts paísos, arriba a ser molt greu.

El dimarts, dia 12 del present Juny, es celebrava el Dia Mundial per la LLuita contra el treball infantil. La Internacional de l'Educació afirmava a Brusel·les que uns 200 milions d'infants pateixen aquesta esclavitud a tot el Món.

És possiblke que, en els temps que correm, paísos que, segons afirmen els seus mandataris, tenen tecnologia per tal de desenvolupar una bomba atòmica, practiquin encara aquest tipus d'esclavatge amb els seus infants?. No seria millor no tenir tant armament inútil i els diners utilitzar-los per educar els infants, per fer d'ells homes i dones de profit?.

S'acosten les Festes de Nadal, unes diades en que ens venen a la memòria moltes coses; aquélla infància que va quedar enrere, possiblement allò que de petits voliem ser i no vam aconseguir, bé per que no es va donar l'ocasió, bé per que altres circumstàncies de la vida ens ho van impedir de totes, totes...

També ens vene a la memòria aquélles persones amb les que vam viure moments agradables, i que avui no estàn entre nosaltres, persones que, possiblement van passar per la nostra vida de manera tan fugissera que, ni tan sols vam tenir la oportunitat de conèixer a fons.

I és que, com diu la cançó, és trist passar aquestes festes sense véure'ls riure al nostrte voltant, sense sentir la seva veu que, possiblement, vam enregistrar un dia, i que és l'únic record físic que ens queda d'ells.

Peròp, certament, no és al record físic, si no al record en la nostra memòria, i al fet que, passi el que passi, aquélls que ja no hi són, sempre estàn en el nostre cor.

Molt bones Festes a qui pugiio llegir aquestes línies que, segurament, us faràn evocar els vostres éssers estimats que ja no hi són...

PLUTÓ...BAIXADA DE CATEGORIA

El passat dia 12 de setembre, una mica abans que anys enrere, començava un nou curs acadèmic.

Això no seria gran novetat si no fos per que, com cada any, o aproximadament cada any, des de ja en fa uns quants, els editors han hagut d'empescár-se les d'alguna manera per tal de corregir modificacions "de darrera hora" en els llibres de text.

Aquests, de bén segur que estàn ja acostumats a que, de tan en tan, calgui revisar els llibres de text, per tal d'adaptar-los a noves situacions i tals revisions solen comportar que, uns cops a mitjans, alttres al principi del curs, calgui fer públiques les anomenades "fes d'errades", afegitons que, en llocv de rebre aquest nom, haurien de rebre el de "fes de renovacions"!, ja que es tracta de renovar dades.

Tal fet es va donar quan paísos tan artificials com la Unió Soviètica o Jugoslàvia van deixar de ser el que havien estat durant anys, en quin cas els llibres de Geografia van haver de modificar-se per donar cabuda a aquells nous paísos, ara independents o senzillament autònoms.

I és que el present curs escolar, a més d'incorporar nous horaris, amb la polémica "sisena hora", veu com els llibres de Ciències Naturals, que abans ens definien unb Sistema Solar de nou planetes, ara ens el defineixen de només vuit.

I és que, per sorpresa de tots els qui el vam estudiar amb nou planetes, els astrònoms, reunits aquest estiu passat a la capital de Txèquia, fixaven en vuit, i no en nou, els planertes del nostre benvolgut Sistema Solar.

I és que Plutó, únic planeta descobert el passat segle XX, per un astrònom nord-americà, passava de ser planeta a ser planeta nan. Aquest i altres canvis deixaran quantitat d'enciclopèdies, de les que s'escrivien sobre paper, a les estanteries de les biblioteques o als museus.

GUERRES

FINS QUÀN MENJAREM GUERRA?


De ben segur que tots hem vist, o al menys sentit parlar, d'una pèl·lícula, de títol "Jocs de Guerra, on un noi amb el seu ordinador personal aconsegueix introduïrs-se a la "WOPR", una màquina militar programada per "jugar a la guerra", comptar les baixes i "millorar-ne els resultats". Tot això en la ficció i fantasia d'un senzill joc informàtic d'estratègia.

Antigament, i podem veure-ho a moltes cintes de caire històric, com "Juli Cèsar, Conqueridor de la Gàl·lia" o "Alatriste", recentment estrenada a les pantalles espanyoles, de quina manera es barallaven els exèrcits "enemics", a cops d'espasa... Morien uns quants soldats de cada bàndol, es signava un armistici, o no, segons els convingués a uns i altres, i, en moltes ocasions, aquí no passava gairebé res més.

Dissortadament, però, la guerra actual no és això ja que, a més dels militars, els autèntics "actors" de les guerres, en surten damnificades persones que no tenen res a veure amb els conflictes armats; com la gent gran, les dones i els infants.

I és que no hi ha pitjor injustícia i il·legalitat que una guerra en que les armes, cada cop més sofisticades i ppoderoses, destrueixen cada vegada més i més extensions de terreny i vivendes i deixen més i més persones innocents damnificades.

I és que, pel que podem veure, ningú no ha fet cas a allò que "Josuah", nom en clau re l'ordinador militar de la pel·lícula, recomana al final de la mateixa: "EN AQUIEST JOC, L'ÚNIC MOVIMENT VÀLID PER A GUANYAR-LO ÉS NO JUGAR". I "No jugar" en aquest cas, seria equivalent a no fabricar ni vendre armes. En conseqüència, s'acabarien les guerres.

NOSTÀLGIA POSTVACACIONAL

Les esperàvem amb ganes durant tot un llarg any, dotze mesos de treball continu i inesgotable, dotze mesos pensant en aquell Juliol o Agost, en que agafariem pes vacances.

Però heus aquí que ja han passat a la Història i, com qui no vol la cosa, ja tenim altre cop la feina entre els dits, onze o dotze mesos més de feina, això si, recordant aquell viartge que hem fet, aquella p`latja on ens hem banyat o aquells paisatges de somni que hem contemplat i que, per sort, es queden en la memòria gravats per sempre.

Però encara que haguem de passar aquests mesos treballant, ens queda el consol, no només de recordar el que hem viscut durant les vacances, si no també el de pensar què farem les que ja s'acosten...