ADÉU AL "TARLÀ"

És tot un símbol de la Girona de sempre, personatge llegendari de la capital del Gironès del que s'explica que en uns moments difícils a la ciutat va venir a portar alegria, sobre tot als més menuts.

Una botiga de les de tota la vida, de joguines, com no podria ser d'altra manera, situada al carrer Argenteria de la Immortal Ciutat, duia fins el dia 30 de Juny el seu nom.

Aquell dia, i "per jubilació", segons resava un cartell a l'aparador del comerç, s'abaixaven persianes per darrer cop a la popular botiga de joguines.

Caldria suposar que algú continuaria amb la tradició, com jo mateix vaig imaginar-me en uns primers moments. Però quina no ha estat la meva sorpresa quan el dissabte 29 de Juliol, just un mes després del tancament de la tradicional botiga, un rètol a l'aparador de la mateixa anunciava que ss'obriria properament una nova botiga de moda, una nova "boutique", d'aquèlles a les que no cal entrar, si no mirar els esgarrifosos preus que es mostren a l'aparador, si és que tenen la poquíssima vergonya de mostrar-los.

Resulta que vivim en una època en la que es posen de moda diverses coses, segons el moment. I si primer van ser els ja gairebé inexistents videoclubs, després els van succeïr les benzineres, i ara sembla que són les "boutiques" les que prenen el relleu en la invasió.

En els temps que correm, en els que es demana d'alguna manera que el comerç tradicional, el de tota la vida, no desaparegui de les nostres poblacions i ciutats, sembla un contra sentit que es deixi perdre una d'aquelles botigues de tota la vida, com ara "El Tarlà", per tal de permetre la gran proliferació d'aquestes botigues cares de roba que en ocasions sembla que només fan com a les grans passarel·les de moda, és a dir, exhibir els modelets a l'aparador...i gairebé prou.

DEL NO RES FER UNA CANÇÓ

Les cançons d'abans, de qualitat, eren autèntics poemes que hom escoltava i realment ens suggerien moltíssimes coses.

Podem dir que durant el segle XX van sorgir al llarg i ample del Món van sortir un munt de grans artistes que, fd'alguna manera, ens van alegrar la vida amb cançons, uns cops més romàntiques, uns altres més ballables, com el rock and roll.

França, també Espanya i, sobre tot, Itàlia, van donar nombrosíssimes veus que, d'alguna manera, han fet Història en aquest fascinant món que és el de la música.

Si ens ho mirem detalladament, aquells anys van ser, per d'alguna manera dir-ho, "de glòria" pel món musical.

La qualitat musical, però, ha baixat també al llarg dels anys i, sobre tot, els asidus de les "cançons de l'estiu" han anat fent coses cada cop més poc elaborades que, amb poques paraules, es fan dir cançons.

Els qui no composen, però, també es dediquen a fer una altra cosa que, en definitiva, també resta qualitat a les cançons de tota la vida; verionar-les en un estil diferent d'aquell en el que foren creades. Sembla que, d'alguna manera, la sequera també arriba a la inspiració.